La meva companya de feina Nadine, de 52 anys i que sempre diu que podria ser la nostra mare (té una filla de 25), és una caixa de sorpreses. Cada dia que passa s'obre més a nosaltres explicant-nos historietes i m'adono que em coneix quasi més que jo mateixa.
Ens assemblem molt de caràcter, reaccionaríem igual en la majoria de situacions i ens entenem a la perfecció. Tot i que a vegades es repeteix molt quan explica coses (hi ha històries que me les ha explicat unes 10 vegades, i les que queden...) som quasi pastades. Les converses sempre acaben amb: "si, jo igual!", "a mi m'ha passat el mateix", "sisi, jo hagués fet el mateix".
Cada dia dinem juntes, ara també amb la Sandra i la Rosa, i sembla que no li pugi amagar res. Em calcula de dies enrere fins que em pregunta directe encertant-la de ple.
L'altre dia mentre dinavem em va definir, em vaig quedar parada: que si semblo freda i distant, que porto una màscara i per això sembla dificil que em pugui lligar tant a les persones en poc temps. Que el primer dia que em va veure entrar a la sala amb me mare, feia tal cara sèria que va pensar que no aniria bé...i que finalment sóc l'alegria de la sala amb els meus balls i tonteries, i sóc amb la que es porta més bé.
Fins i tot tenim una cançó que quan la passen a la radio pujem el volum i ens posem a cantar (davant els pacients bocavadats que es diverteixen). Si posen la cançó i una de nosaltres no treballa aquell dia, cau un sms: "tu est dans ma tête..."
La trobaré a faltar...
