A la feina...que malament ho passem!!! jeje

Unes quantes fotos dels companys (o més ben dit companyes) de feina i alguns pacients, ahir, aniversari de Bertyl.

Amb la mami Nadine, la meva fisio preferida

Nadine, Mr. Capineri i Amidou
Nadine, Lara, Ana i Didier (el rarito)
Amb Amidou i una pacient el nom de la qual desconec.
Pacient i la friki de Catherine.

Cap de setmana a l'Île d'Oléron

El cap de setmana va començar divendres, anant a sopar Fondue/Raclette a Montmarte amb Paula, Juan, Patri Bcn, Mariel, Alex, Fanny i Patri. Vam tornar a casa a la 1h i a les 6:30 em llevava per agafar tram+metro fins Montparnasse per pujar al TGV que en 3h30 em portava fins Surgères, on em venia a buscar la meva tieta per anar en cotxe fins l'Île d'Oléron.

He passat un cap de setmana (llarg, dilluns inclòs) tranquil amb els meus avis i en aquesta illa que em porta sempre tants bons records de petita.

I dimarts, així de sorpresa, els del self de l'hospital van començar una vaga indefinida...per sort vam entrar just abans que tanquessin la cuina, però ara toca tornar a fer-se el dinar fins a nou avís...ppfff

Per la resta tot bé...segueix havent-hi molta diversió a la feina, però s'acaba ja que van donant l'alta als millors pacients...

I en una setmana tinc els papis aquí!!!!

Ja és Nadal a Paris!!!

Aquesta tarda havíem decidit anar amb Sandra i Ana a l'exposició de Picasso a les Galeries del Gran Palais. Estàvem informades que ja s'havien encés els llums de Champs Elysées, per tant, al sortir de l'exposició podíem veure la magnífica avinguda.

Al sortir del metro ens trobem ja amb tot il·luminat i casetes blanques de fusta a banda i banda...les tres hem fet el mateix pensament: "podríem mirar les paradetes i deixar el museu per un altre dia...total està fins febrer i tenim temps". Així que hem caminat avall fins la Concorde (on han instal·lat una nòria) i amunt fins Arc de Triomphe. Pel camí hem fet evidentment una crêpe salada i força fotos.

Mirant avall, cap a la Place de la Concorde
Mirant amunt cap a l'Arc de Triomphe
Place de la Concorde, nòria i al fons les Jardins des Tuilleries
Ana, Sandra i Lara
La nòria a la que un dia pujarem

D'altra banda segueix tot bé, els dies passen volant. A la feina m'ho passo bé, ja sigui amb els estudiants de pràctiques i el "cachondeo" dels últims dies, amb Ana i Nadine, rient-nos de Catherine o amb alguns pacients amb els que ens fem farts de riure: Bertyl, Amidou, Djena, Mr.Kathir, Mr. Capineri o Mr. Patte, que avui s'ha cardat un ostiot de cara increïble menre caminava per la cinta i s'ha posat a tocar els botons de velocitat que tants cops li he dit que no toqui...s'hagués pogut matar (per l'edat ja avançada que té, la velocitat a la que anava i l'ostiot) però per sort no té res més que tota la barbeta rascada i mitja cara-coll morat :S

I aquest cap de setmana marxo en tren a visitar els avis a l'Ile d'Oléron! em moro de ganes de passar uns dies de descans i en família.

P.D: veient les fotos no us vénen ganes de venir??? els vols amb Ryanair estan a menys d'1€!! ho juro! el cap de setmana de l'1 de febrer vinc per 0,2cènt anar-tornar!! és una gangaaaaa

Arriben més...

Primer felicitar el nou papi Jordi Cantó i la seva filla Naia.

Avui han arribat 4 espanyols més, 3 noies i un noi, antics companys d'Ana.
Com de costum (quan no hi ha el jefe) he sortit abans de la feina, ja que igualment sinó em quedo 30min mirant les parets perquè no hi ha res a fer. Quan he arribat davant de l'edifici de casa m'els he trobat tots 4 esperant Olivier (el jefe) que quan m'ha vist m'ha llençat una indirecta-directa de com m'havia escapat abans de la feina ¬¬' bonitooooo.
Els han ensenyat els estudis (per ara els toca conviure de 2 en 2), una estava quasi per plorar i li he explicat que jo estava igual, però que no és tot tant dolent i lleig com sembla.
Els he acompanyat al centre de Saint-Denis a menjar (ja que a les 17h no havien menjat encara res) i al Carrefour perquè compressin les primeres coses indispensables.
En agraïment m'han convidat a sopar aquest vespre.

http://www.youtube.com/watch?v=poKsCMG5JQ8

Fête de l'Armistice

Dissabte passejada per Montmarte...i com no Sacré-Coeur que no em canso de veure.

Avui 11 de novembre és festiu a gavaxilandia, així que amb Bertyl hem anat al Zoo de Vincennes aprofitant que feia sol (per fi ha sortit el sol!!! però ja torna a estar tapat).

Després de quasi 1:30h de metro+transbords arribem i ens trobem escrit que han tret osos, lleons, elefants i micos...I doncs què queda per veure???? sort que l'entrada només eren 3€...

Quan hem arribat a casa m'ha fet trenes fins a mig cap, per ser el primer cop no volia arrisacar gaire...duren poc temps i me les farà tantes vegades com jo vulgui!!

Aquesta tarda zoo amb Bertyl. Aquí exemplar de girafa "espatarrà"
Bertyl, Lara i girafes.
Totes menjant i donant el cul...

Amb els hipopotamuuuus.

Amb pingüins.

La cabreta.

Els babuins...un mico lleig, molt lleig.

I el meu nou look, fet per Bertyl.

I no us podeu perdre aquest video amb el que taaant he rigut (i segueixo rient):

http://www.youtube.com/watch?v=4okQnuO17kA

Algunes fotos...

Lara, Nicolas, Nadine, Ana i Daniel (el dia que marxava...snif)
Ana, Lara i Daniel (el primo de 16 años)
Sandra, Lara, intern de guàrdia, Lourdes (infermera de guàrdia), Paula, Angela

Provant-nos ulleres camí al Pompidou (Lara, Sandra, Ana)

Amb Bertyl amb la Tour Eiffel il·luminda.

Lara Bertyl (pacient i inici de gran amistat)

La Tour fent pampallugues a les 19h.

La feina a l'Hospital Danielle Casanova

Un dels meus pacients és famós. Realitzador de cinema Tunisià (Taïeb Louhichi), molt bon home però també una mica torrecollons: posa’m crema a les mans, baixa’m la màniga, tanca la porta, tapa’m només amb el llençol, posa això aquí o allà...sempre-sempre amb un siusplau i un gràcies. Però és el que té (i cal tenir paciència) quan un és tetraplègic. Segons em va dir, una de les seves pelis la van projectar a TV3!
Ell va tenir mala sort, fa 2 anys, un xofer amic seu el portava a ell i la seva dona per la ciutat de Dubai a un festival de cinema on havia de fer de jurat. Segons ell corrien massa en un dia de pluja en un lloc on quasi no plou mai...així que el cotxe va patinar. Dona i xofer lleugerament ferits i ell portat ràpidament a França per ser operat.
Dos anys després, el seu tractament en fisio es basa en verticalitzar-lo en un pla inclinat 3 cops per setmana, mobilitzar-li les 4 extremitats i fer estiraments i massatge de les cervicals i espatlles que té com dues pedres. Quan entro a la seva habitació sempre escolta la mateixa emissora de radio de Jazz. Em demana què tal estic, com va amb el noi de pràctiques, em fa un rato la pilota i m’explica alguna cosa interessant de la vida, de la seva feina, de pelis...o es lamenta, naturalment.

Avui, mentre parlava amb ell, m’adonava de com m’agrada aquest aspecte de la meva feina. Conèixer gent, en aquest cas tot immigrants, de totes les edats, poder ajudar-los en la seva tornada a les activitats de la vida quotidiana (dins el possible), veure el contrast del color de les meves mans sobre la seva pell, alguns molt fotuts i d’altres menys...però (quasi) sempre somriuen quan els vas a buscar per anar a la sala de kine.

Tot i que em posa dels nervis, hi ha el divertidíssim Mr. Patte (quan entro a l’habitació li dic Patte-papate! , o bonjour mon p’tit poussin). Li faig bromes del tipus “Mr. Patte, levez la pate!”. Té una setantena d’anys, hemorràgia cerebral frontal, i és taaaan graciós! Trigo entre10-15min en aconseguir que s’aixequi...no perquè ell no pugui sinó perquè no li dóna la gana i s’en enriu de mi...no aconsegueixo treure-li el diari de les mans o quan l’estiro perquè s’aixequi em deixa anar: “no et canses d’estirar?” “tinc el cul de plom”, o si li dic: “allez Mr. Patte, on va faire un tour” em contesta “un tour de con?”. Es distreu amb una mosca, es para a cada cartell o rètol dels passadissos (ja ni provo de fer-lo entrar a la sala amb la de material i gent que hi ha). Jo em parteixo només veure’l però perdo molt temps intentant endur-me’l a fer la caminadeta diària. Segons el doctor l’hem de canalitzar..???? no sap ni ell què vol dir això...com va aconseguir fer-lo aixecar en 1min després que jo portés estona dient: “allez Mr. Patte! On y va! ça sufit! Levez-vous! Je me fâche, eh!” es pensa que no és tan difícil motivar el pacient a fer quelcom.

Avui tenia un pacient nou, hemiplegia i afàsia global. No mou res del costat dret i ni m’entén ni es sap expressar...xaval, a veure què et faig fer! Vaya panorama, valorar el pacient, decidir el que faré i el noi de pràctiques (sempre atent a les decisions del fisio responsable, clar) per acabar de posar tensió i nervis a l’assumpte!

La gran majoria dels pacients de Casanova són hemiplègies, però també hi ha pacients amb tumors, malalts de Sida, depressius i algun de traumatologia...tot un món de gent, olors, crits i ambient que (crec) no tothom aguantaria ni estaria disposat a treballar-hi...però jo intento passar-ho bé i aprofitar de l’experiència i dels pacients que em toquen.

Ja que em regalarà 1-2 pelis seves, doncs li faig publicitat i m'informo una mica: http://www.taieblouhichi.com/

Per fi tinc internet després de tant esperar!!!
Poca cosa per explicar des de l’última actualització…
Dissabte 25 va ser el 1r dia que sortia de “festa” per París. A la tarda vaig anar a casa de Ana-Patri-Zahira (que viuen en el 19è, parada Stalingrad-Riquet) on es vam trobar també amb Rocío i Cesar (despediem aquest últim perquè marxa a Alacant a estudiar). Després de fer botellón a la vora del canal Saint-Martin (amb una raaaasca) va anar a un pub anomenat Truskal. Força petit i a més aquell dia a rebentar de gent…fins el punt que vam aguantar hora i mitja i vam marxar perquè no paràvem de rebre empentes i cops. A més comptant que allà comencen a beure més aviat, a les 2 ja van com nosaltres a les 6…un desmadre padre!
Vaig quedar-me a dormir a casa les noies (perquè el metro havia tancat i igualment ni parlar-ne de tornar a Saint Denis en plena nit) i aviat al matí vaig tornar a casa perquè ben dinat havia quedat amb Sandra per anar al mercat de les puces a xafardejar i comprar. De tornada em va deixar el seu telèfon per poder fer trucades gratuïtes a fixos, així que després de trucar a muns pares, vaig poder xerrar amb en Joan (Juari pa los amigos) i en Jordi Castany, que em va acabar fent saltar les llàgrimes al recordar-me que aquest cap de setmana que ve, alguns del CTG celebren la Castanyada junts...snif, em va fer tanta enveja...

Dilluns cachondeo tot el dia a la feina, al matí perquè arribava la gent de pràctiques nova i ja se sap…que si jo vull aquell més guapo, que si en Dani volia una noia, que si Patri estava amb una tonteria a sobre per un que repetia stage, que siusplau no sigui capu*** com en Julien, que pim que pam…finalment l’Olivier (el jefe de fisios) ens adjudica a en Daniel i a mi (o a mi perquè és l’ultima setmana de Daniel) el xaval considerat més guapo waaaaahahaha però fins dimarts no comencen. A la tarda, una pacient de més o menys la nostra edat vol aprendre castellà (jo li ensenyo també català) i li ensenyem cançons...així que cantem, ballem i fem el gamarús amb Ana:
- izquierda, izquierda, derecha, derecha, delante, detrás...1-2-3...
- sóc una tassa, una tetera, una forquilla, una cullera...
- soooy una sandía gorda-gorda-gorda, que quería ser la más guapa del mundo...
- en un país multicolor, nació una abeja bajo el sol...
- un tallarín y otro tallarín, que me sube por aquí...
- eeeen una cabaña, destrás de un bosque negro, vivía un cowboy...
Tot cançons educatives i amb molt de sentit... :)

No he explicat que a la sala de rehabilitació també hi ha 2 fisios més, la Nadine i la Catherine. Totes dues d’uns quaranta i tants, amb la diferència que Nadine és una bellíssima persona amb la que també fem broma i Catherine és un espècimen estrany (físicament i psíquicament), de caràcter infantil, que li agrada molt parlar i de la que fem broma.
Quan m’enganxa per banda (i als pacients també) em deixa anar rotllos de que ha anat a piscina (a bon hora li vaig dir que nedava) i que si ha fet pales i avançava tothom, que si se li estan posant unes cames i silueta de “cuerpazo”...Va demanar-me quants metres feia jo a piscina, vaig respondre que uns 2400m 2 cops per setmana (ara ja no...) i va dir-me que ella només fa 1000m perquè clar, un dia fa golf i un altre tenis...una esportista nata vamos! No vaig explicar-li la resta del que acostumava a fer en una setmana i que fins i tot havia fet 3 coses en un dia, per no treure-li la il·lusió. Si la veiéssiu ho entendríeu, per res sembla que aquella dona secallona, de caminar estrany i amb cara d’estar reclosa a casa seva, faci cap tipus d’esport, i menys que se li pugui donar bé...a més es motiva quan a la radio posen una nova cançó de l’Enrique Iglesias amb no se quina francesa, o ens canta una cançó de Nirvana patèticament (com dilluns) i fa demostracions de com juga a golf (esport que segons ella requereix un gran esforç físic i tema sobre el qual vaig preferir no discutir)...Bàsicament tothom l’ignora bastant, fins i tot Ana s’atreveix a dir-li que calli un rato que està cansada d’escoltar-la jajaja!

Però divendres va marxar en Dani i amb 3 setmanes de feina junts ja em vaig posar a plorar... XD, ja no hi haurà aquells moments de riure mentre fèiem el cafè...

També divendres vam celebrar Halloween (o Guendoleen) a l'estudi de Sandra i amb Ana, Paula i Angela. Bàsicament vam estar menjant, bebent i ballant fins que van venir un intern de l’hospital Delafontaine i una infermera espanyola que els tocava guàrdia (es van escapar) i vam acabar nosaltres en el servei de REA de l’hospital, deixant el terra xop, ells xops i jo amb un morat a la galta del cul que l’endemà no podia seure.
A més mentre sopàvem vaig trucar a casa en Jordi Castany ja que sabia que uns quants estaven allà reunits...i quina il·lusió em va fer el pase de telèfon per xerrar una mica amb tots!!!!

Cap de setmana cultural, dissabte plovia, així que em vaig tancar dins el Louvre durant unes 3 horetes, i diumenge amb Ana i Sandra vam passejar des de Champs Élysées-jardin des Tuileries-Louvre-Pompidou (on vam entrar)-Notre Dame.
Ara Ana i Catherine estan de vacances durant 2 setmanes, per tant a la tarda, els pacients que fèiem a 4 els fem entre Nadine i jo, aquí no posen substituts quan la gent està de vacances o baixa....tu treballes més i punto.
Avui per fi he anat a córrer!!! Feia bon temps i no massa fred així que he anat a gaudir del parc de la Courneuve.
Trobo molt a faltar no parlar més amb els amics, els farts de riure amb l’Emma, quedar amb en Joan-Miquel, les estones d’entrenu amb CTG (Gloris i Yolanda...)...aaaaiiii

Fins la propera!!

Noves fotos al Picasa: http://picasaweb.google.com/lararius/SaintDenisParS#