Triatló Olímpic de Banyoles

No puc esperar més a donar les gràcies!
Segon triatló, una setmana de nervis, repetir que si plovia jo no el feia, nausees abans de començar...Finalment al posar-me dina l'aigua s'em va passar tot i per quedar-me animant i mullar-me igualment doncs ja el faig...
Després de deixar les coses a boxes el més ben col·locades que puc en l'espai reduït que em toca i amb la pluja empapant-ho tot, em dirigeixo a la sortida de la natació amb en Rafa Espinar queixant-nos de tot (si que ens fan anar lluny, ens podrien portar en trenet, quin fred, quina merda serà el sector bici...)
Les dones sortim 5min darrere els homes i la tirada llarga es fa fàcil ja que es segueix una corda sota l'aigua i no cal ni treure el cap i mirar endavant per saber si vas bé, a cada boia groga em penso que ja toca girar per tornar però veig que la gent segueix endavant. Quan per fi girem m'adono que queda menys tros per l'arribada del que pensava i a més veig la Judit a la meva dreta. Surto de l'aigua amb la Jud i 4 o 5 noies més i sento els crits d'en Leo, la Yolanda, la Glòria i en Roger.
Faig una T1 lenta amb tot el cacau de coses...que si mitjons, sabates, casc, ulleres...i en el moment de pujar a la bici encara tenia el dorsal penjant del manillar, quasi em cau la bici, l'aparició de l'Albert al costat pressionant-me, pujo i arrenco.
La primera pujada em surt la cadena i em cago en tot i més de pensar que hauré de calçar en pujada, però me'n surto bé.
Primera baixadeta m'adono que el fre de darrere no va gaire, miro i està destensat...Maaaarc cabróooon!!! quan m'ha muntat les rodes ha deixat els dos frens destensats (el de davant l'havia vist abans d'entrar a boxes). A la que puc giro la palanqueta i llestos.
Maleeixo cada pujada, i vaig sola tota l'estona, com a molt adelanto (no més de 2 o 3) i m'adelanten però no faig ni l'intent se seguir-los, que ja em costa prou. A més el comptaquilòmetres ha deixat de funcionar al km3 i no se ni com vaig ni quant queda, fins que dalt d'Esponellà (pujada en la qual vaig estar a puuuuunt de descalçar i anar a peu) un home crida: només 5km!!! Que llargs aquests km...
Per fi arribada a la T2 amb la claca a la recta d'entrada on em passejo en plan: si! estic viva i vaig bé!
Com les bambes estan seques (que les tenia dins una bossa) em trec els mitjons xops i poso les bambes a pèl. Començo a córrer amb una noia que em diu: vinga ànims! Que a sobre paguem per fer això!!
Faig els 10km amb ella explicant-nos batalletes i fent xip-xip al fang. De seguida noto alguna cosa em roça el turmell dins la bamba, a la 2a volta m'adono que és la sorra...què hi farem, ara no em paro.
A l'inici de la ziga-zaga hi ha en Marc que m'espera i ja sento cridar "Laaaaaaaaaaraaaa!!". La noia que m'acompanya em pregunta: tots aquests t'animen a tu?? – Si...es que són una mica escandalosos els del club...
Quan passo pel passadís d'una desena de metres que han format quasi no em crec la gentada que hi ha deixant-se la veu, miro a banda i banda conteníssima i sense adonar-me accelero (que em dura 100m perquè m'ofego). Intento pensar que estic en un entrenament, que no els he vist i segueixo xerrant amb ella per no posar-me a plorar de l'emoció.
La tornada de la 2a volta es fa moooolt llarga, em fan mals els genolls i el roçament m'està molestant molt.
Altre cop ens acostem a la claca, em poso a riure i li dic a mun germà que em fa vergonya i tot que cridin així (com si es tractés de Marcel Zamora a punt de guanyar un IM). Ara si que m'ofego de veure encara més gent, però no puc evitar somriure.
Arribo a meta de la maneta de la meva companya, en Marc m'espera i no puc més, per fi deixo anar les llàgrimes.
Anem a retrobar la resta que segueixen al parc per animar en Marc Cerrato.
A l'entrega de premis no hi ha quasi ningú pel mal temps, m'entreguen una copa com a 2a Sub23F (de 2 noies) entre els crits del CTG, recollim boxes i fem l'homenatge pel Toni llençant cadascú un clavell blanc al llac. Només em queda dir que moltíssimes gràcies a la claca: Leo i família, Roger-Yolanda, Glòria, Albert i família i els que anàveu acabant i també us hi veu afegir: Marc, Cesc, Sergi, Jud, Josep, Aureli...i potser em deixo algú però no tenia ulls per veure a tothom! Realment em fèieu saltar les llàgrimes.