Un dels meus pacients és famós. Realitzador de cinema Tunisià (Taïeb Louhichi), molt bon home però també una mica torrecollons: posa’m crema a les mans, baixa’m la màniga, tanca la porta, tapa’m només amb el llençol, posa això aquí o allà...sempre-sempre amb un siusplau i un gràcies. Però és el que té (i cal tenir paciència) quan un és tetraplègic. Segons em va dir, una de les seves pelis la van projectar a TV3!
Ell va tenir mala sort, fa 2 anys, un xofer amic seu el portava a ell i la seva dona per la ciutat de Dubai a un festival de cinema on havia de fer de jurat. Segons ell corrien massa en un dia de pluja en un lloc on quasi no plou mai...així que el cotxe va patinar. Dona i xofer lleugerament ferits i ell portat ràpidament a França per ser operat.
Dos anys després, el seu tractament en fisio es basa en verticalitzar-lo en un pla inclinat 3 cops per setmana, mobilitzar-li les 4 extremitats i fer estiraments i massatge de les cervicals i espatlles que té com dues pedres. Quan entro a la seva habitació sempre escolta la mateixa emissora de radio de Jazz. Em demana què tal estic, com va amb el noi de pràctiques, em fa un rato la pilota i m’explica alguna cosa interessant de la vida, de la seva feina, de pelis...o es lamenta, naturalment.
Avui, mentre parlava amb ell, m’adonava de com m’agrada aquest aspecte de la meva feina. Conèixer gent, en aquest cas tot immigrants, de totes les edats, poder ajudar-los en la seva tornada a les activitats de la vida quotidiana (dins el possible), veure el contrast del color de les meves mans sobre la seva pell, alguns molt fotuts i d’altres menys...però (quasi) sempre somriuen quan els vas a buscar per anar a la sala de kine.
Tot i que em posa dels nervis, hi ha el divertidíssim Mr. Patte (quan entro a l’habitació li dic Patte-papate! , o bonjour mon p’tit poussin). Li faig bromes del tipus “Mr. Patte, levez la pate!”. Té una setantena d’anys, hemorràgia cerebral frontal, i és taaaan graciós! Trigo entre10-15min en aconseguir que s’aixequi...no perquè ell no pugui sinó perquè no li dóna la gana i s’en enriu de mi...no aconsegueixo treure-li el diari de les mans o quan l’estiro perquè s’aixequi em deixa anar: “no et canses d’estirar?” “tinc el cul de plom”, o si li dic: “allez Mr. Patte, on va faire un tour” em contesta “un tour de con?”. Es distreu amb una mosca, es para a cada cartell o rètol dels passadissos (ja ni provo de fer-lo entrar a la sala amb la de material i gent que hi ha). Jo em parteixo només veure’l però perdo molt temps intentant endur-me’l a fer la caminadeta diària. Segons el doctor l’hem de canalitzar..???? no sap ni ell què vol dir això...com va aconseguir fer-lo aixecar en 1min després que jo portés estona dient: “allez Mr. Patte! On y va! ça sufit! Levez-vous! Je me fâche, eh!” es pensa que no és tan difícil motivar el pacient a fer quelcom.
Ell va tenir mala sort, fa 2 anys, un xofer amic seu el portava a ell i la seva dona per la ciutat de Dubai a un festival de cinema on havia de fer de jurat. Segons ell corrien massa en un dia de pluja en un lloc on quasi no plou mai...així que el cotxe va patinar. Dona i xofer lleugerament ferits i ell portat ràpidament a França per ser operat.
Dos anys després, el seu tractament en fisio es basa en verticalitzar-lo en un pla inclinat 3 cops per setmana, mobilitzar-li les 4 extremitats i fer estiraments i massatge de les cervicals i espatlles que té com dues pedres. Quan entro a la seva habitació sempre escolta la mateixa emissora de radio de Jazz. Em demana què tal estic, com va amb el noi de pràctiques, em fa un rato la pilota i m’explica alguna cosa interessant de la vida, de la seva feina, de pelis...o es lamenta, naturalment.
Avui, mentre parlava amb ell, m’adonava de com m’agrada aquest aspecte de la meva feina. Conèixer gent, en aquest cas tot immigrants, de totes les edats, poder ajudar-los en la seva tornada a les activitats de la vida quotidiana (dins el possible), veure el contrast del color de les meves mans sobre la seva pell, alguns molt fotuts i d’altres menys...però (quasi) sempre somriuen quan els vas a buscar per anar a la sala de kine.
Tot i que em posa dels nervis, hi ha el divertidíssim Mr. Patte (quan entro a l’habitació li dic Patte-papate! , o bonjour mon p’tit poussin). Li faig bromes del tipus “Mr. Patte, levez la pate!”. Té una setantena d’anys, hemorràgia cerebral frontal, i és taaaan graciós! Trigo entre10-15min en aconseguir que s’aixequi...no perquè ell no pugui sinó perquè no li dóna la gana i s’en enriu de mi...no aconsegueixo treure-li el diari de les mans o quan l’estiro perquè s’aixequi em deixa anar: “no et canses d’estirar?” “tinc el cul de plom”, o si li dic: “allez Mr. Patte, on va faire un tour” em contesta “un tour de con?”. Es distreu amb una mosca, es para a cada cartell o rètol dels passadissos (ja ni provo de fer-lo entrar a la sala amb la de material i gent que hi ha). Jo em parteixo només veure’l però perdo molt temps intentant endur-me’l a fer la caminadeta diària. Segons el doctor l’hem de canalitzar..???? no sap ni ell què vol dir això...com va aconseguir fer-lo aixecar en 1min després que jo portés estona dient: “allez Mr. Patte! On y va! ça sufit! Levez-vous! Je me fâche, eh!” es pensa que no és tan difícil motivar el pacient a fer quelcom.
Avui tenia un pacient nou, hemiplegia i afàsia global. No mou res del costat dret i ni m’entén ni es sap expressar...xaval, a veure què et faig fer! Vaya panorama, valorar el pacient, decidir el que faré i el noi de pràctiques (sempre atent a les decisions del fisio responsable, clar) per acabar de posar tensió i nervis a l’assumpte!
La gran majoria dels pacients de Casanova són hemiplègies, però també hi ha pacients amb tumors, malalts de Sida, depressius i algun de traumatologia...tot un món de gent, olors, crits i ambient que (crec) no tothom aguantaria ni estaria disposat a treballar-hi...però jo intento passar-ho bé i aprofitar de l’experiència i dels pacients que em toquen.
Ja que em regalarà 1-2 pelis seves, doncs li faig publicitat i m'informo una mica: http://www.taieblouhichi.com/
1 comentari:
Molt bé el teu diari en el bolg Lara però no creus que divulgar qui són els teus pacients amb nom i cognoms no es gaire ètic ni legal, i explicar-ne la història, sort que no vaig al Casanova, vigila amb aquestes coses o et ficaràs en problemes.
Publica un comentari a l'entrada